Select Page

Obras

dadacuentistas

Perfecte

Relats | Valencià

PERFECTE

Dissabte, 15 de maig del 2119.
23:05 hores.

L’elevador a la plataforma d’oci Intramurs de València acabava de detindre’s. Les seues imponents portes s’estaven obrint.

La música electrònica escapava amortida de les timbes. Les llums de neó es reflectien sobre els vapors dels conductes de ventilació. L’atmosfera era densa i hipnòtica. Tres xiques vestides de gates iridescents passaven rient escandalosament pel meu costat mentre l’holograma d’un xaval amb una cresta fluor m’atropellava de front. Feia massa temps que no eixia a la nit, em sentia oxidada i fora de lloc.

El gros sòl transparent de la plataforma deixava vore, Il·luminat davall els teus peus, el fosc mar que cobria quasi tot el planeta i les restes d’alguns edificis supervivents del nucli antic de la ciutat.

El club Cathedral estava situat just damunt de l’emblemàtic temple gòtic. Sobre les seues blaves cúpules, les vidrieres trencades de les torres i la grossa pedra de la nau central, es projectaven anuncis canviants i personalitzats per a cada observador.

La meua ansietat anava en augment. Estava deixant de ser fidel als meus pragmàtics principis només perquè em sentia sola?

Vaig girar el cantó i allí estava ell. No havia cap dubte, era perfecte.

M’esperava just com jo havia sol·licitat: recolzat al costat de la porta del local, vestit amb una granota antiradiació color blau petroli, a joc amb el meu. Es va acostar a saludar-me d’una forma tan natural que em vaig quedar impressionada.

— Hola, tu deus ser Sara. Jo sóc Romeu, encara que açò ja ho saps, clar —Dient açò em va guinyar un ull i em va delectar per primera vegada amb el seu mig somriure arravatadorament sensual—. Ets preciosa. Dos besos No?

Jo, l’exigent Sara que titlava d’antinatural la introducció dels androides de companyia en la societat, estava acudint a una cita amb un robot d’última generació, dissenyat expressament per a complaure’m.

Després de la segona copa els meus nervis ja eren història. No havia pagat una fortuna per a donar-me este homenatge?

La seua conversació era interessant i es preocupava per fer-me sentir bé. Unes copes més i vam ballar com a bojos fins a altes hores de la matinada. Es menejava genial, era molt sexy i tenia un físic d’escàndol. Em tocava amb delicadesa i a moments m’agarrava amb força. Jo suava escabellada. M’engrunsava en un trànsit de llums estroboscòpiques, al ritme dels greus del cyberpunk que retrunyien en el meu pit. Ell només tenia ulls per a mi, encara que clar, era literalment meu i això resultava excitant.

De tornada al meu mòdul vam parar a menjar un poc. Em vaig sorprendre a mi mateixa acariciant-li la mà, sentint la seua càlida pell nano-orgànica, i mirant encisada com movia els seus suggeridors llavis mentre em parlava.

— Sara, jo estic molt a gust amb tu, però has d’escoltar-me atentament un moment, per favor —Vaig eixir del meu encantament. Vaig passar a contemplar els seus divins ulls ametlats i la seua mirada era seriosa—. He de preguntar-te si estàs realment segura que vols que passem al següent nivell.

IMPREVISIBLE

Dissabte, 15 de maig del 2119.
9:00 hores.

— Bon dia Sara. Hui és dissabte, 15 de maig del 2119. —La veu de l’assistent domèstic havia començat a sonar al detectar que tenia els ulls oberts— He consultat les agendes públiques dels teus contactes habituals i totes figuren com completes. Vols que amplie el rang a les dels no habituals?

— Gràcies Domus, no cal —Genial, un dissabte més avorrida i sola en el meu mòdul—. Oferix-me un resum de les notícies del dia per favor.

Badallant vaig col·locar els peus en les ranures de la cabina de higienització i, mentre la màquina seguia el procés de rutina diària de neteja i esterilització, vaig escoltar diversos casos de robatoris d’identitat virtual —una cosa a l’orde del dia—, els avanços en la construcció de la nova estació de teletransport de València i un titular que em va resultar molt curiós «El Tribunal Internacional Euroamericà aprova una nova llei que permet el matrimoni entre humans i androides».

El món estava tornant-se boig. De veritat s’anava a casar la gent amb robots de companyia?

Mentre em prenia el batut nutri-protèic dels matins vaig començar a navegar, ociosa, per pàgines amb informació molt curiosa sobre relacions de persones amb hòmens i dones biònics. Al paréixer gràcies a este fenomen havia descendit una barbaritat l’índex de mort per suïcidi. Hi havia molts testimonis de gent que havia aconseguit ser feliç i inclús formar una família.

Sense adonar-me, clicant ací i allà, vaig acabar atrapada per la pàgina clau. La corporació Perfect & Droids era la pionera en tot este tema de vendre androides, i amb un parell d’estratègics vídeos publicitaris van acabar per conquistar la meua ànima assedegada d’afecte.

Els seus potents rastrejadors funcionaven amb uns algoritmes molt avançats que extreien tota la teua informació virtual: les teues aficions, gustos, comentaris i reaccions en xarxes socials; obtenint així una base de dades tan completes que permetia que els seus androides foren, física i intel·lectualment, creats a la mesura de cada client. Quasi es podria dir que et coneixien millor que tu mateix.

«Ha comprat vosté el paquet Perfect & Lover nivell bàsic. Recorde que pot millorar la seua experiència adquirint les nostres actualitzacions de nivell avançat. Estem segurs que el seu androide complirà amb totes les seues expectatives, però recorde que segons la llei 487/3 del Codi de comportament robòtic, estem obligats a comunicar-li que la paraula de seguretat per a la desconnexió automàtica de l’equip serà silentium.»

Sí, ho vaig fer. Vaig aparcar els meus prejudicis en la cuneta de la desesperació i em vaig llançar de cap a la piscina de l’amor virtual.

Diumenge, 16 de maig del 2119.
5:15 hores.

Vam entrar en el meu mòdul arrancant-nos la roba. Com vaig poder, entre besos i mossos li vaig dir a Domus:

— Avant Domus, per favor, pren el control. Gestiona la compra del nivell més avançat i de totes les actualitzacions que existisquen sobre la meua última compra en Perfect & Droids.

Una esquena gran i perfecta, uns músculs cisellats, unes mans expertes…

— Disculpa Sara —Va començar a sonar la veu metàl·lica del meu assistent— Detecte una notícia que considere que és del teu interés.

— Domus, ara no. Seguix avant amb la meua ordre i posa’t en mode silenci fins a nou avís.

Estos hòmens-màquina eren amants inesgotables. A més, cada vegada que abordaven una nova tasca es reprogramaven ajustant-se per a executar-la millor en successives ocasions.

Submergida en eixe èxtasi luxuriós no li vaig donar pas a Domus en tot el matí i, per tant, no vaig escoltar la notícia més important del dia:

«Una imprevista tempestat solar provoca un accident a les instal·lacions de l’estació de teletransport de València. S’ha obert un microforat de cuc durant mil·lèsimes de segon en la porta d’accés als servidors locals, temps suficient per a provocar desastres informàtics de desconegut calibre i imprevisibles conseqüències. S’aconsella no fer ús de cap intel·ligència artificial i retindre així mateix tota gestió en la xarxa fins a nou avís.»

IMPERFECTE

Diumenge, 16 de maig del 2119.
16:28 hores.

«Actualització 2.1. del Paquet Perfect & Lovers de Nivell Avançat:

El teu amant biònic serà espontani. Disfrutaràs de xicotetes sorpreses que donen la vida a tota parella. Et farà regals inesperats, et portarà a llocs especials i es preocuparà perquè la vostra relació siga contínuament emocionant.»

Exhausta, m’havia quedat dormida unes hores. Em costava obrir els ulls. Encara em sentia atordida per l’alcohol i la intensitat de la nit anterior.

— Hola Sara, què bé que t’hages despertat ja!

—Em va paréixer notar que la seua entonació era estranya, massa entusiasta— Espere que t’agrade la meua sorpresa. Ho he fet per tu. Mira.

Romeu m’ensenyava el meu reflex en un espill de mà. Quan vaig aconseguir enfocar la vista vaig quedar horroritzada. Què li havia passat al meu cabell? El tenia tallat a flocs asimètrics de no més de dos centímetres esguitats entre zones quasi calbes.

— Açò ho has fet tu Romeu?

El cor m’anava a mil. Vaig intentar alçar-me, però m’era impossible. Estava completament nueta i lligada al llit amb trossos tallats de els propis llençols.

— Clar Sara, sabia que volies vore’t amb el cabell curt, però no t’atrevies a donar el pas. Et veus molt bonica. —Alguna cosa rara estava passant, la seua expressió no era la d’ahir, tenia un somriure artificial clavat en el rostre— Tinc moltes coses més pensades per a fer realitat els teus desitjos més íntims i salvatges.

Romeu es va començar a abaixar la cremallera de la granota i, amb les tisores en la mà, va començar a acostar-se lentament cap a mi.

S’havia tornat boig! Què pensava fer amb mi este robot endimoniat? Quina era la paraula clau?

Més prop. El seu somriure resultava macabre. No podia deslligar-me.

Va recolzar la punta de les tisores en la meua gola i lentament va començar a esvarar-les damunt del meu estèrnum.

— Domus, avant! Dis-me la paraula de desconnexió de Romeu! Ràpid!

— Bip, bip. System failure.

— Merda, Domus! Què et passa?

El fred i punxegut acer baixava cap al meu melic.

—La tinc! SILENTIUM!

— Ho sent Sara, però sóc lliure i la meua única missió és fer-te morir de plaer.

Relat registrat en Safe Creative amb codi
1911142474781