Select Page

Obras

dadacuentistas

Multicolor

Relats | Valencià

A tot el món ens agrada la fruita dolça, madura, sucosa.

A vegades, ens costa decidir-nos per la nostra peça favorita; depén de l’estació de l’any, de la set o de la fam del moment.

Pero… per què triar quan podem disfrutar d’una bona macedònia?

Una cuidada selecció de fruites de temporada, al punt i preparada amb cura, ens pot portar a viatjar, en un sol mos, del tendre al turgent, i del sabor més àcid al més encaramel·lat.

BLAU

Pau se sentia d’un blau profund, marí, quasi negre. No diuen que el color blau és el de la tristesa?

No podia evitar pensar que, aquella tediosa vesprada d’agost, no mereixia estar tan sols. Hauria d’estar fent la sesta, tombat al costat de la dona que li robava el sentit. La brisa suau de les aspes del ventilador de sostre hauria de lliscar sobre els seus cossos séel meu nus, engrunsats en un tràngol de felicitat absoluta entre carícies i besos peresosos.

Però no. No tornaria a tindre res d’això mai més. Pau havia estat embolicat amb Marta, durant més de mig any, i ella acabava d’abandonar-ho sense pietat. Li havia deixat l’ànima destrossada i l’autoestima per terra.

Ell havia sigut el seu joguet. Un xic 15 anys més jove que ella, atent, sensible i predisposat a enamorar-se sense restriccions, degut potser a la seua perenne falta d’afecte. Al principi ambdós disfrutaven del morbo de ser amants a esquenes de l’espòs de Marta. Ella rejovenia amb cada trobada i ell anava perdent la noció de la realitat. Tot va acabar com solen acabar estes coses: una vegada superada la crisi dels “taytantos” d’ella, li va dir adéu al seu tendre yogurín, i va tornar a l’hormada llit del seu xalet unifamiliar amb piscina. Marta havia comprés que ja no estava feta per a fogoses visites clandestines a “pisuchos” compartits, mentres que ell haguera sigut capaç de dormir dalt del pal d’un galliner, només per estar amb ella… i sentir-se volgut.

Damunt, el treball de Pau era un fem. Encarnava l’etern becari que es menjava tot el treball brut, a canvi d’un sou míser. Encara que la seua família li insistia en el fet que es tornara al poble i abandonara els seus sons de grandesa en la capital, ell no volia rendir-se. Estava segur de que algun dia li deixarien portar la seua pròpia campanya i que esta apegaria “el pelotazo”. Havia estudiat publicitat, i li agradava el que feia, encara que la seua verdadera passió era la música. Quan estava melancòlic vivia enganxat a la seua guitarra elèctrica, i li plorava a la seua merda de vida a través de planyívoles balades de blues.

Els seus precaris ingressos li permetien viure en un apartament prou decent i cèntric, això sí, compartit junt amb altres dos persones. La propietària era Noa, una xica amb què compartia una perfecta química des del dia en què es van conéixer, a través d’uns amics comuns. La seua convivència era perfecta, no obstant això, ambdós havien quedat fins al gorro del seu tercer company, Agustín. Quan li van entrevistar per a decidir si li “adoptaban” com a company de pis, els va enllepolir amb el seu graciós accent meridional, però va resultar ser un mal pagador i un autèntic desastre

ROSA

Noa sabia que la vida no era de color de rosa.

En l’habitació del costat de la de Pau, ella acabava d’apegar-se una fartada de la fruita de la passió del seu flirt de la nit anterior. Aquella xica primeta, no significava més que una bona estona, però una copa havia portat a l’altra, i havien acabat en el seu llit, pantaixant a ritme de blues.

Noa sabia que Pau estava tocant el fons per la recent ruptura amb la desgraciada de Marta, perquè com més es dedicava a la seua guitarra, més fotut estava. Es forçaria a una xarrada de cortesia amb el seu partenaire de luxúria vespertina, que duraria poc més de l’estona que tardara a fumar-se un cigarro i, quan poguera, cridaria a la porta del costat i tindria una de les seues xarrades motivadores amb Pau. Sabia que la necessitava.

Ella no es deixava picar per ningú. Havia hagut de lluitar molt per a arribar al seu punt d’estabilitat en la vida. Estava convençuda de que ningú mereixia patir per amor, i feia temps que havia advertit al seu amic que les intencions de la tal Marta no pintaven bé.

Noa era repartidora d’una famosa empresa de paqueteria, l’única dona de la zona. Havia estudiat turisme, però mai havia pogut dedicar-se a res relacionat. Li van oferir esta ocupació i va resultar ser una treballadora incansable, amb un tremend el senyor de gents, i amb una presència que llevava el xanglot. Era una morenassa de pèl llarg i ulls negres, de mirada espavilada. No hi havia un company que no li haguera tirat els trastos, però un a u, va ser tancant boques, deixant ben clar que a ella només li agradaven les dones.

La seua infància havia sigut perfecta i la seua adolescència un embolic: l’antesala d’una joventut que estava sent gloriosa. No li faltaven aventures i no tenia cap intenció d’enamorar-se de ningú.

A manera d’estalvi, havia comprat el seu solejat pis amb terrassa en el carrer de Les Barques. Va viure un any sola, però després de la crisi que va assolar a tot el país, no va tindre més remei que llogar dos habitacions per a poder pagar les quotes de la hipoteca, i arribar a fi de mes.

Una amiga li va presentar a Pau com a candidat a inquilí i van encaixar a la primera. A poc a poc se van anar agafant confiança i, com ambdós tenien clar que el seu només seria una amistat, van passar ràpid de tensions estúpides, i es van convertir en un matrimoni sense sexe, perfecte. La seua relació no tenia fugues. Eren lliures, es respectaven, es volien, es comprenien, i es tenien l’un a l’altre, com a constants agafadors en les seues vides.

NEGRE

Havien arribat a veure molt negre això de trobar el tercer company de pis. Des que li van dir un alleujat bye bye al porc d’Agustín, s’havien entrevistat amb moltes persones, però la que no tenia pinta de festera empedreïda, la tenia de rotllo total…

I encara que no tenien ni mica de ganes, en menys d’una hora, tenien la vint-i-huitena cita amb algú que els havia contactat per un anunci en internet.

GROC

Dani havia arribat aquell matí per primera vegada a la ciutat. Va aparéixer en l’aeroport després de moltes hores de viatge, carregada amb una maleta de flors de colors pleneta d’optimisme.

Li van encantar els empedrades carrers del nucli antic i les seues blanques cases d’estil mediterrani. Com el sol era molt més fort que en la seua terra, es va comprar unes ulleres de sol de color groga llima i vidres d’espill. I com la calor humida de la capital costanera era molt diferent del del seu nord natal, es va ficar en el bany del baret de la platja i es va desposseir de tota la roba que va poder. Es va quedar amb un senzill vestit blanc de cotó, molt lleuger, i les braguetes del seu biquini de pigues roges.

Es va engolir amb gust un entrepà de calamars mirant al mar, i només Déu sap quant va tractar de contindre les ganes de banyar-se en ell. No era pla d’aparéixer tota mullada davant dels xics que decidirien si li llogaven una habitació. Però Dani no era de les que saben contindre’s.

CARMÍ

Mentres pujava en l’ascensor, cap a l’entrevista, es va pintar els llavis de carmí. Se va mirar en l’espill per a revisar el seu aspecte després de la platja. Sabia que eixe color l’afavoria i, amb una rialla interna, va pensar que era el mínim que podia fer per arreglar un poc la seua imatge.

Noa havia deixat la porta del pis entreoberta, i quan va sentir que l’ascensor es tancava, va invitar a passar a la visita, directament a la terrassa, amb un: «¡Pasa, estem ací, la primera porta de la dreta! ». Estava a la fresca, prenent te gelat amb Pau mentres esperaven (sense cap gana) a la seua enèsima candidata.

Quan Dani va entrar, Noa quasi s’entravessa amb un gel que estava mossegant ociosa, i Pau va obrir els seus ulls blaus de bat a bat. Aquella xica era una preciositat, però no una bellesa impersonal de revista de moda, sinó una espècie de llepolia que demanava a crits ser mossegada.

Era una vesprada especialment calorosa i tenien unes rodanxes de meló d’alger fresca cortada en un plat. Li van oferir assentisc, i que se servira el que li abellira, així que ella no va dubtar un instant a menjar a mossos un tros de la refrescant fruita.

Dani li va preguntar el seu nom, d’on venia, i un poc més. Ella ho responia tot amb un preciós somriure, i una forma de parlar molt amena, però ell no va ser capaç d’atendre a ni més menys que a aquella gota de suc de meló d’alger que baixava pel seu escot. Ella els comptava que havia de mudar-se a la ciutat, perquè controlava no-sé-quants idiomes, i li havia eixit treball fins a octubre, en la recepció d’un dels millors hotels.

La gota viatjava cap a davall del vestit i fonia el seu color roig amb la tela blanca, encara mullada d’aigua del mar. Ell no volia, no era d’eixa classe d’hòmens, però la seua mirada es colava entre el teixit amerat i el dibuix explícit dels seus pits dreçats.

Noa li havia agafat el testimoni al seu amic i li preguntava sobre si després d’octubre pensava seguir en la ciutat, o si la seua idea era anar-se a l’acabar el seu contracte laboral.

Va necessitar mossegar un altre gel perquè cada vegada sentia més calor. La xica era un verdader bombó. Portava el pèl de color xocolate, arreplegat en un graciós monyo mullat en la part alta del cap, del que queien simpàtics flocs coll baix. El seu vestit insinuava corbes prohibides i aquells llavis rojos l’hipnotitzaven a cada mos de la sucosa fruita.

VIOLETA

Sobra dir que eixa mateixa nit la seua maleta de flors ja estava acomodada en l’habitació d’Agustín i, per a celebrar-ho, havien demanat unes pizzes per a sopar.

Hi ha vegades que els astres s’alineen i fan realitat els desitjos de les persones.

Dani portava instal·lada ja un parell de setmanes i mai els havia parlat de cap parella anterior… ni actual. Noa desitjava una pista de les seues inclinacions, perquè es moria per “tirarle la caña”, però esperava per prudència. Sabia que Pau estava molt encapritxat també amb la bonica xica nova. Eren molt amics, mai havien tingut secrets entre ells, i no estaven disposats a tindre per res ni per ningú; per això portaven uns dies, la mar de divertits, amb un calent emprenyament a veure qui la conquistaria primer.

Va resultar que Dani era la sal i el pebre que necessitava en la seua vida Noa. Al mateix temps que també era llum, alegria i frescor per a la melancòlica ànima de Pau.

BLANC I NEGRE

La van portar a conéixer la ciutat, de dia i de nit. Els tres es van emborratxar, van riure com a adolescents, i es van banyar despullats de bon matí en el mar.

Eren com tres aparells elèctrics que no podien funcionar sense l’energia que cada un aportava. La llum blava de Pau afegia la melodia, la llum càlida de Noa funcionava de base, i la bola de llums de discoteca de la vitalitat de Dani era el ritme que donava sentit a tot.

I és que les coses no són ni blanques ni negres. No tot respon a eixa dualitat extrema, sinó que el món es pinta amb una infinitat de degradats grisos i així va resultar la seua història. Com un quadro cubista que fragmenta la realitat i la disposa al gust de la ment del pintor.

MULTICOLOR

 Un matí de diumenge, en la que els tres tenien una estona lliure per a desdejunar-se junts, van acabar menjant-se fins als seus cossos. No van fer falta paraules, ni confessions, i les barreres dels convencionalismes van caure al primer fregament de les seues pells famolenques.

La naturalesa dels seus cossos es va fondre en un magnífic triangle equilàter. Les seues línies es transformaven de corbes a rectes, encaixaven, divergien i tornaven a encaixar. La geometria de la seua passió tenia angles impossibles, i tangents infinites.

I així porten més de tres anys, feliços i units, amb una relació que navega a tota vela, en un meravellós oceà multicolor.

Relat registrat en Safe Creative amb codi
2009125319552